Lepiota Brunneoincarnata

Bolet causant d'intoxicacions mortals a Catalunya 

Arrel d’un post a faceebok d’en Leandro Sanchez, hem fet aquest article perquè creiem que serà d’interès per a tots els boletaires. Aquest bolet ha causat víctimes mortals a Catalunya en els darrers anys i caldrà saber diferenciar-lo bé, per això ús n’expliquem alguns detalls. És important que tots els boletaires visualitzeu la imatge i que cadascú és quedi amb els principals trets d’aquest bolet per poder-lo diferenciar bé de la resta.

 

Lepiota Brunneoincarnata

 


Característiques Lepiota Brunneoincarnata

Barret:  no fa més de 6cm de diàmetre i és pla, per tant és un bolet petit. El barret pren tonalitats rogenques o color bru ocre i deixa un mamelló més o menys visible a la part central on el color és més intens.

Làmines:  desiguals i blanquinoses, decurrents.

Peu:  blanc i llis a la part superior i rogenc a la part inferior. Just on enllacen els dos colors s’hi forma un anell però aquest mai és clar.

Carn:  carn blanca que al tall esdevé lleugerament d’un color rosenc.

Olor:  afruitada amb un gust dolç.

 

Hàbitat i confusions amb la Lepiota Brunneoincarnata

És una espècie poc comuna ja que apareix a llocs aïllats principalment amb herba. Especialment perillós perquè creix a parcs i jardins de les ciutats però també el podem trobar als boscos, normalment sota arbres planifolis o zones de prats de pastura.

Susceptible de ser confosa amb la comestible Macrolepiota Excoriata (paloma excoriada) o amb un camperol silvestre (Agaricus Campestris), tot i que imaginem que hi ha hagut víctimes que l’han pogut confondre amb els fredolics (Tricholomes) convencionals.

 

Toxicitat de la Lepiota Brunneoincarnata

La intoxicació d’aquest bolet presenta els mateixos símptomes que la intoxicació faloidiana provocada per l’Amanita Phalloides o farinera borda, i també amb la d’altres amanites i lepiotes. Les toxines responsables no es destrueixen ni amb els sucs gàstrics generats per l’organisme ni durant la cocció. El període d’incubació és de 8 a 24 hores després d’haver estat consumit.

La intoxicació consta de tres fases: 

  • Intestinal: sensació de malestar, dolor abdominal, gastroenteritis, diarrea i vòmits. En aquesta primera fase es pot produir la mort per parada cardíaca o shock vascular.
  • Millora aparent: passats dos dies d’haver consumit els bolets els símptomes desapareixen durant unes hores, això pot fer pensar a la persona intoxicada que es troba fora de perill.
  • Lesió hepàtica: aquesta fase és la més greu, apareix el tercer dia després de la intoxicació. En aquesta fase les toxines ataquen el fetge de forma violenta. Aproximadament després d’una setmana d’haver ingerit els bolets es produeix la mort degut a hemorràgies internes, coma hepàtic o parada multifuncional.

 

Tractament intoxicació Lepiota Brunneoincarnata

  • Durant els dos primers dies: diüresis forçada, aspiració digestiva, carbó activat, catàrtics, penicil·lina, silimarina.
  • Als quatre o cinc dies: lactulosa, descontaminació intestinal, vitamina K, plasma fresc.
  • És possible que als dos o tres dies de la intoxicació no quedi més remei que uns transplantament de fetge.

 

Sabeu més sobre aquest bolet mortal?

Podeu compartir la vostra opinió afegint un comentari al peu d’aquest article o comentant el contingut en els fòrums de boletaires o difonent en xarxes socials.

 

  • Carles Gutiérrez Burniol

    D'origen Berguedà i boletaire des de ben petit per tradició familiar, amant dels boscos i muntanyenc d'alta muntanya. Intrigat per entendre el món dels bolets a través de totes les variables que hi intervenen. Defensor del medi natural i apassionat a l'olorar la terra mullada, visualitzar els colors de les estacions i respirar l'aire fresc i saludable de la muntanya.

    Impulsor del Blog de bolets i muntanya d'en siureny a http://siureny7.blogspot.com.es, publicador a Bolets.com i Catbolet.com
    facebook  |  Aquesta adreça de correu-e està protegida dels robots de spam.Necessites Javascript habilitat per veure-la. |  a G+

     

 

 

La Pimpinella Morada

El bolet comestible blau violeta 

Pimpinelles moradesSegurament tots els boletaires hem trobat la Pimpinella Morada (Lepista Nuda), buscant altres espècies de bolets a boscos de pi. Els colors vius d’aquest bolet despunten quan el veiem al bosc, on normalment, forma grups nombrosos.

És un bolet comestible, però per consumir-lo, cal anar amb compte i consumir només els exemplars joves, on els colors morats destaquin bé per evitar confusions amb altres varietats. Personalment no n’acostumo a collir, però si que n’agafo un parell de sortides a l’any per consumir amb altres barreges de bolets.

 

NOMS POPULARS DE LA PIMPINELLA MORADA 

A Catalunya, a més de Pimpinella Morada, en diem Pentinella morada, escarlet morat, lileta, moixeró blau.... a la península se’n diu pie azul, borracha, tricoloma violeta, pezón azul... al País Basc l’anomenen oin urdin i altres paisos com França en diuen pied bleu.

 

Característiques de la Pimpinella Morada 

El seu barret és llis, fi i carnós, pot arribar fins als 15cm de diàmetre, comença tancat per acabar desplegant-se. Al centre fa un ampli mamelló, de color fosc per acabar guanyant el violeta fins al marge del barret. En els exemplars més joves, el marge del barret és corbat. Quan el barret guanya maduresa va prenent un color marró pàl·lid que en fa més difícil la identificació.

Pimpinella MoradaLes làmines estan juntes i de color violeta en els exemplars joves, en la maduresa es tornen d’un color bru pàl·lid.

El peu és fibrós i llarg, pot arribar als 12cm, és de color violeta tot i que en ocasions, queda cobert per un color blanquinós. La seva base és lleugerament bulbosa i quan l’arranquem veurem que a la base queda enganxada fulles i matèria orgànica on en moltes ocasions s’hi pot apreciar el micel.li.

La seva carn és tendra i d’un color blanc violat de jove i pàl·lida en els exemplars adults. Desprèn una olor afruitada o d’alguna espècie indeterminada, aromàtica i característica d’aquest bolet.

És un bolet que es pot conrear, mitjançant un compost a base de fems de cavall tot i que els exemplars no són ben bé iguals. En ocasions si veiem micel.li quan l’arranquem podem fer la proba d’enterrar-lo en alguna zona de pastura i si les condicions són favorables en un parell d’anys els micel.lis haurien de produir exemplars.

 

Quan i com buscar la Pimpinella Morada 

La pimpinella morada li agrada els llocs humits i amb fullaraca, per això serà fàcil trobar-la a boscos de frondoses i de coníferes. Enterrades sota la pinassa dels boscos de pi vell preferentment tot i que també les trobarem en alzinars.

També li agraden les vores dels prats de pastura, que estan a tocar amb zones boscoses, per això no serà gens estrany trobar-la mentre busquem cama-secs.

La pimpinella morada, la podrem trobar des de primavera fins ben entrat l’hivern. La tardor serà la època de major expansió. Rarament trobarem aquest bolet en solitari, els seus erols acostumen a ser nombrosos i dins els boscos de pi serà on es desenvoluparà en major magnitud, arribant a formar grans cercles plens d’exemplars. Aqui ús ensenyem un vídeo des del bosc on hem localitzat unes quantes pimpinelles morades:

 

 

 

Algunes zones on buscar la Pimpinella Morada 

Aquest bolet és d’àmbit mundial. Als nostres boscos, per posar-ne alguns exemples, l’he trobat visitant les pinedes de St. Joan de l’Erm i del Port del Cantó. O buscant rovellons pels boscos propers a Vilamitjana a l’Alt Urgell. També en podrem collir a les pinedes de pi blanc dels boscos de la Catalunya Central, des del Solsonès, baixant cap al Bages o als alzinars del nord de la Selva a St. Hilari Sacalm i Viladrau.

No cal mencionar més zones, ja que seguint les indicacions de l’apartat anterior i en plena temporada de tardor, ens serà més que fàcil localitzar aquest bolet. És un bolet que l’haurem de collir quan és jove ja que es corca amb facilitat.

 

Possibles confusions amb la Pimpinella Morada 

Grup de pimpinelles moradesLes confusions més perilloses amb la Pimpinella Morada pot ser amb algun Cortinari, que dins de la seva gamma hi ha varietats mortals. La més freqüent és amb el Cortinarius Purpurascens (Cortinari Purpuri), per sort, aquesta varietat dels Cortinaris és comestible, tot i que de baixa qualitat. El barret d’aquest és de color violeta però més tirant cap a bru i fibril·lós, el seu peu presenta una cortina de color rovell típica de tots els Cortinaris. Una altra de les diferències és que la Pimpinella Morada quan madura pren un color marró en canvi el Cortinari Purpuri té un color rovell que el diferencia.

Una altra de les varietats susceptible de confusió, però del mateix ram, és la Lepista Sordida, un excel·lent comestible que el diferenciarem perquè és la meitat de grossa que la Pimpinella Morada, el diàmetre del barret arriba fins als 7cm i la longitud del seu peu allarga fins als 6cm com a molt.

 

La Pimpinella Morada a la cuina 

Primer de tot comentar que només consumirem els exemplars joves, els que tindran el color violeta més viu i marcat, així de pas evitarem possibles confusions. També cal tenir en compte que aquest bolet no es pot consumir cru, ja que pot provocar alguns trastorns, per tant, l’haurem de cuinar bé. Cuinarem preferentment el seu barret i descartarem el peu ja que és bastant fibrós.

El seu sabor és suau perfumadament agradable i amb certa tendència al dolç, però tot va a gustos, hi ha qui diu que és massa aromàtica o acre.

La seva carn amb la cocció es torna més fosca. Ideal per consumir amb barreja de bolets més que individual. El seu gust dolç també fa que en puguem fer confitura.

 

Pimpinelles Morades

 

Sabeu més sobre la Pimpinella Morada ? 

Podeu compartir la vostra opinió afegint un comentari al peu d’aquest article o comentant el contingut en els fòrums de boletaires o difonent en xarxes socials. 

 

  • Carles Gutiérrez Burniol

    D'origen Berguedà i boletaire des de ben petit per tradició familiar, amant dels boscos i muntanyenc d'alta muntanya. Intrigat per entendre el món dels bolets a través de totes les variables que hi intervenen. Defensor del medi natural i apassionat a l'olorar la terra mullada, visualitzar els colors de les estacions i respirar l'aire fresc i saludable de la muntanya.

    Impulsor del Blog de bolets i muntanya d'en siureny a http://siureny7.blogspot.com.es, publicador a Bolets.com i Catbolet.com
    facebook  |  Aquesta adreça de correu-e està protegida dels robots de spam.Necessites Javascript habilitat per veure-la. |  a G+

     

 

El Pet de Llop

Un bolet simpàtic i diferent pels boletaires 

Pets de llopEl Pet de llop (Lycoperdon Perlatum) és un bolet fàcil de trobar i que de ben segur qualsevol boletaire se’l trobarà per poques sortides que faci a bosc.

Un bolet diferent i estrany a primer cop d’ull, d’aquests que no se li sap trobar ni el peu ni les làmines i a més, en ocasions, desprèn una mena de polsim marró quan el xafem. Perquè passa tot això? Anem a explicar-ho a continuació per tal de que tots els boletaires, aprenem una mica més sobre aquest bolet tant comú.

 

NOMS POPULARS DEL PET DE LLOP 

A Catalunya a més de Pet de llop, se l’anomena Esclatabufa perlada, Pet de vella, Pet de moro, fum a terra, bufa del dimoni... al País Basc se l’anomena Staputz perladum i altres punts de la península en diuen, Cuesco de lobo, Pedo de lobo, Bejín... 

Característiques del Pet de llop 

Pet de llop madurAquest bolet esta format per una espècie de bossa que en direm gleva, que s’ajunta estrenyent-se formant el peu, per fer-ho més entenedor, podríem dir que pren forma de bombeta. Aquesta gleva està formada per uns agullons en forma piramidal, uns més llargs, que poden caure fàcilment i els altres més curts i arrapats.

La gleva, té a la seva part superior una mena de cràter, que en la seva maduresa utilitzarà per treure el polsim marró que conté les espores, i així, assegurar l’existència de nous exemplars futurs.

El peu, és la continuació de la gleva i només tindrà els agullons que comentava abans quan l’exemplar és ben jove.

La seva carn és blanca quan és jove i es torna d’un groc oliva quan guanya en maduresa, al final s’acaba tornant marró. Durant aquest procés de maduració el bolet passa de tenir una certa consistència a transformar-se en pols. El Pet de llop pot arribar a fer entre 5cm i 10cm d’alt per uns 4 de diàmetre.

 

Quan i on buscar el Pet de llop ? 

El Pet de llop és un bolet que prolifera a qualsevol hàbitat, preferentment als boscos, sense defininir-se per cap arbre en concret. És un bolet que li agrada néixer en llocs on hi hagi matèria orgànica llenyosa. Gairebé el trobarem durant tot l’any, però serà a la tardor quan sortirà amb més força.

Per posar un exemple, és fàcil trobar-lo als mateixos boscos on busquem els boletus edulis i boletus pinícola, amb pi vell, on els degradats arbres van deixant branques damunt el terra que s’acaben transformant en un bon compost pel sòl.

El Pet de llop el podrem trobar de forma individual, però lo més freqüent serà trobar-lo formant petits grups dispersos amb nombrosos exemplars. 

Per tal que pugueu veure en directe aquest bolet a bosc, hem preparat dos vídeos molt interessants. Hem visitat el mateix erol de Pets de llop amb un decalatge de 10 dies per veure el procés de maduresa del bolet i n’ha sortit això:  

  • Primera visita, Pets de llop exemplars joves

 

  • Passats 10 dies, el procés de maduració havia deixat així els Pets de llop

 

 

 

Possibles confusions amb el Pet de llop 

La varietat que més se li assembla és el Lycoperdon Pyriforme (Esclatabufa Piriforme), però aquest té la gleva amb una forma més punxeguda i acostuma a créixer al damunt de fusta morta més que al damunt del sòl.

També és interessant mencionar el Vascellum Pratense (Pet de llop de prat), aquest neix als prats i serà freqüent trobar-lo quan anem a cercar moixerons i cama-secs. El diferenciarem perquè la gleva és molt més aplanada i el seu peu és molt curt, d’aspecte rabassut, normalment més ample que alt.

Per acabar també parlar de Langermannia Gigantea (Pet de llop gegant), que de ben segur haurem vist per les xarxes socials o navegant per Internet. Aquest exemplar el trobarem a zones obertes amb pastures, pot arribar fins als 80cm de diàmetre amb un pes proporcional i la coberta és totalment llisa. 

El Pet de llop a la cuina 

Igual que totes les espècies anteriors, que prenen forma de globus amb gleva blanca, són comestibles de baixa qualitat. De fet, sense interès culinari.

Només consumirem els exemplars joves de carn blanca. Una manera de cuinar-lo, és tallar-lo a llesques i fer-lo arrebossat. Poca cosa més a comentar sobre aquest bolet a la cuina pel seu desinterès.

 

Pets de llop al detall

 

Sabeu més sobre el Pet de Llop ? 

Podeu compartir la vostra opinió afegint un comentari al peu d’aquest article o comentant el contingut en els fòrums de boletaires o difonent en xarxes socials. 

 

  • Carles Gutiérrez Burniol

    D'origen Berguedà i boletaire des de ben petit per tradició familiar, amant dels boscos i muntanyenc d'alta muntanya. Intrigat per entendre el món dels bolets a través de totes les variables que hi intervenen. Defensor del medi natural i apassionat a l'olorar la terra mullada, visualitzar els colors de les estacions i respirar l'aire fresc i saludable de la muntanya.

    Impulsor del Blog de bolets i muntanya d'en siureny a http://siureny7.blogspot.com.es, publicador a Bolets.com i Catbolet.com
    facebook  |  Aquesta adreça de correu-e està protegida dels robots de spam.Necessites Javascript habilitat per veure-la. |  a G+

     

 

L'Apagallums

Un dels bolets més fàcils de localitzar

Apagallums a bosc de piL’Apagallums (macrolepiota procera), de l’ordre dels agaricals, és un bolet molt conegut a Catalunya. És el bolet més gros del món si parlem de barrets, un bon comestible que prolifera a tot el món. Tot i ser un bon comestible, no és recol·lectat per a tots els boletaires. Però això cada cop va canviant ja que agrada a la cuina i la gent cada vegada en parla més. 

És un bolet tant fàcil de buscar com de trobar, ja que apareix a tots els hàbitats i és de ràpida localització, pren dimensions considerables, d’aquí el seu nom en llatí “procer” que significa alt, de bones dimensions. En un moment o altre, tots els boletaires hem quedat gratament sorpresos quan hem ensopegat florades en massa d’aquest bolet, tant per la seva bellesa com per la seva peculiaritat.

 

Noms populars de l’Apagallums

A Catalunya l’anomenem Apagallums, Cogomella, Coloma, Pamperol. Al País Basc l’anomenen Galamperna. Al pirineu aragonès en diuen Fongueta i a França li’n diuen Coulemelle.  

Característiques de l’Apagallums 

Grup d'apagallumsEl barret és tancat de jove per acabar-se desplegant àmpliament. Pot arribar als 40cm de diàmetre, d’aquí que sigui el bolet comestible més gran. El barret conté unes esquames brunes grisenques amb un mamelló central.

Les làmines primer són blanques i amb l’edat es tornen grises o fins hi tot de color marró. Espaiades i lliures.

El peu és elevat, tacat de marró i tot i ser de consistència prima és ben ferm. A la seva base s’eixampla formant un bulb que persisteix sempre enterrat i l’ajuda a fer de base per aguantar les grans dimensions del barret. El peu també conté un anell doble gruixut que és bastant fràgil.

La carn del barret és tendra, primer és blanca i després prens colors rogencs, amb gust agradable d’avellana i nous. La carn del peu és fibrosa, d’aquí que no els consumirem. El barret es separa fàcilment del peu. 

 

Quan i com buscar Apagallums

L’Apagallums el podrem trobar des de juliol fins a octubre. Aquest bolet prolifera a qualsevol hàbitat tot i que prefereix els terrenys silícics. És un bolet termòfil, li agrada més aviat la calor.

Als boscos de pi, faig i alzina, el podrem trobar en zones aclarides i herboses, també li agraden els marges dels boscos i fins hi tot podem collir-les als prats. Els terrenys pasturats també seran bones zones per trobar-les ja que és un bolet propens a les zones amb matèria orgànica.

L’apagallums, tant pot aparèixer de forma individual com fer-ho en grups nombrosos. En aquest vídeo podreu veure com collim apagallums.

 

 

Algunes zones on buscar els Apagallums 

Aquest bolet el podrem trobar a qualsevol punt del territori, des de mar fins a muntanya, des de ponent fins a llevant. El seu aspecte farà que sigui molt senzill localitzar-lo. A primer cop d’ull recordo haver-ne vist en abundància a les fagedes de Santa Fe al Montseny o als alzinars propers a Sant Hilari Sacalm. Al pirineu, a qualsevol punt, fins hi tot al damunt de formiguers. Les formigues són bones aliades per assegurar la permanència dels bolets.

Tot i ser un bolet freqüent, fàcil de localitzar i que el podem trobar en grup, no és motiu per trobar-lo a cada sortida, com tots els bolets, cada any podrà aparèixer en més o menys freqüència en funció de les zones.  

Possibles confusions amb l’Apagallums. 

Aquest apartat li donarem una importància especial ja que hi ha varies varietats de lepiotes que poden ser susceptibles de confusió. Moltes d’elles tòxiques però també algunes de mortals. Com a resum general, els exemplars tòxics que es poden confondre amb l’Apagallums, són de dimensions reduïdes. Per tant, recomanem collir exemplars que no siguin joves i així evitem possibles confusions. Ho separarem en tres apartats:

1) Confusions mortals 

  • ApagallumsLepiota Brunneolilacina: el diferenciarem perquè el barret com a molt arribarà als 7cm de diàmetre. Les esquames del barret són d’un color rogenc i l’anell està envoltat per tonalitats verdoses. És un bolet que apareix principalment al litoral, a zones sorrenques a finals de temporada.
  • Lepiota Helveola (lepiota bruna): el diferenciarem perquè el barret com a molt arribarà als 10cm de diàmetre. El seu peu esta tenyit de roig i quan el tallem pel mig la seva carn es torna rogenca.
  • Amanitas varies: el fet de ser un bolet que té bulb pot portar a gent poc experimentada a confondre l’Apagallums amb algunes amanites, tot i que és difícil, l’Amanita Pantherina que és de similar color. Com a trets distintius generals, les amanites no tenen bulb sinó volva, i l’anell és fixe, en canvi el de l’apagallums l’anell és corredís. 

2) Confusions tòxiques 

  • Lepiota cristata: presenta una olor molt desagradable, amb un mamelló sempre present amb tonalitats vermelles i taronges. El peu és vermellós. Arriba com a molt als 5cm de diàmetre.
  • Lepiota Felina: apareix sobretot en coníferes, desprén una olor de florit i el seu diàmetre no supera els 4cm.
  • Lepiota Clypeolaria: apareix sota frondoses, pot arribar fins als 8cm de diàmetre i el seu peu és blanc.
  • Lepiota Ignivolvata: apareix en coníferes de terrenys calcaris, és poc corrent. El barret pot arribar fins als 13cm de diàmetre. Les esquames del barret són rogenques i la base del peu es torna ataronjada amb l’edat
  • Lepiota Ventriosospora: de les mateixes característiques que la lepiota clypeolaria, habita principalment en boscos de pi i les esquames del barret són de color groc.
  • Macrolepiota Rhacodes: o de cama blanca, amb unes esquames molt marcades al barret de color bru. La seva carn es posa vermella amb el tall i el seu bulb és molt voluminós. Pot arribar a fer fins a 15cm de diàmetre. 

3) Confusions amb espècies comestibles 

  • Apagallums només entrar al boscMacrolepiota Rickenii: amb un peu més fi amb tonalitats rogenques la qual pot arribar fins als 10cm de diàmetre.
  • Macrolepiota Excoriata: la diferència més vistosa és que les esquames del barret són d’un color molt clar, tirant a crema. Pot arribar a fer 15cm de diàmetre.
  • Macrolepiota Mastoidea: el seu mamelló és molt pronunciat i d’un color molt clar, tirant a roig. El seu peu també és rogenc i pot arribar fins als 12cm de diàmetre.

 

 L’Apagallums a la cuina. 

Per treure-li el màxim profit a aquest bolet, haurem d’intentar collir-lo quan el barret encara no s’hagi obert del tot, en cas contrari perdrem sabor.

El peu no el consumirem ja que és fibrós. La seva carn és densa, una de les maneres de cuinar-lo que ens deixaran més sabor és a la brasa o fregint-los. També queden molt bons arrebossats. Amb els exemplars amb més diàmetre, els podrem fer servir com a base de pizza i posar-hi al damunt els ingredients que preferim per cuinar-ho al forn.

Quan el collim amb el barret encara mig tancat, el podem farcir de carn com si fos una empanada i també queda molt bo. Cal remarcar que és un bolet que aporta moltes proteïnes, fins hi tot està per damunt que moltes altres espècies comestibles.

 

Apagallums  

Sabeu més sobre l'Apagallums ? 

Podeu compartir la vostra opinió afegint un comentari al peu d’aquest article o comentant el contingut en els fòrums de boletaires o difonent en xarxes socials. 

 

  • Carles Gutiérrez Burniol

    D'origen Berguedà i boletaire des de ben petit per tradició familiar, amant dels boscos i muntanyenc d'alta muntanya. Intrigat per entendre el món dels bolets a través de totes les variables que hi intervenen. Defensor del medi natural i apassionat a l'olorar la terra mullada, visualitzar els colors de les estacions i respirar l'aire fresc i saludable de la muntanya.

    Impulsor del Blog de bolets i muntanya d'en siureny a http://siureny7.blogspot.com.es, publicador a Bolets.com i Catbolet.com
    facebook  |  Aquesta adreça de correu-e està protegida dels robots de spam.Necessites Javascript habilitat per veure-la. |  a G+

     

 

El Rossinyol

De groc i de taronja: un bolet de colors llampants


Erol de RossinyolsEl Rossinyol (Cantharellus Cibarius), és un bolet molt apreciat a Catalunya, tant com va ser-ho en temps ancestrals des de l’antiga Roma. És un bolet ferm i fàcil de conservar. El seu color groc ataronjat viu, el caracteritza i el fet que no l’ataquin les larves li dóna punts d’afegit. Ens el trobem buscant altres espècies i el recol·lectem amb molt de gust. Les seves formes poden ser molt variables, però sempre mantenint un mateix padró.

Amb les primeres pluges d’estiu, m’agrada anar-lo a buscar. El terreny ben moll, vessant bac, els rossinyols destaquen com punts de llum enmig de la fosca terra humida, tot un espectacle visual que val la pena descobrir.

 

Noms populars del Rossinyol 

A Catalunya l’anomenem Rossinyol, Vaqueta, Picornell, Ginesterola... a Euskadi l’anomenen Zizahori, a Galícia se’n diu Cantarela i d’altres llocs de la península, Rebozuelo, Siesta...

 

Característiques del Rossinyol 

Rossinyols de bosc d'alzinaEl seu barret és ferm i convex inicialment, a mesura que el bolet guanya en maduresa, el marge s’enrotlla i es torna fràgil. En moltes ocasions pren forma d’embut. Por arribar a fer 10cm de diàmetre.

Aquest bolet més que tenir làmines, té plecs. Els plecs són separats a la part del marge del barret i acaben junts, de forma decurrent sobre el peu del bolet.

El peu és ferm, carnós i pot prendre formes variables. A l’inici pren colors més blanquinosos que el groc viu del barret, però s’acaba tornant groc.

La seva carn és blanca i compacte, d’olor suau i agradable que ens pot recordar fruites com l’albercoc o la pruna.

 

Quan i com buscar el Rossinyol ? 

El rossinyol és un bolet que apareix tant en boscos de frondoses com de coníferes. Prefereix més els boscos caducifolis. Els boscos de roure, alzina i faig són els seus preferits.

El trobarem en abundància durant l’estiu boletaire, als mesos de juny i juliol, però les pluges han de ser presents. Els hi agrada els racons humits, com fondalades i clots, zones molsoses que mantenen la fresca. Tot i necessitar aquesta humitat, el rossinyol disposa d’un mecanisme de hidratació que el manté viu durant períodes de forta calor.

Durant la tardor també prolifera, tot i que no amb tanta abundància com a l’estiu. És un bolet que pot sortir en nombroses quantitats i molt agraït de buscar. El podem trobar compartint hàbitat amb el siureny fosc, l’ou de reig... En aquest vídeo, podreu veure com els busquem.

 

 

Algunes zones on buscar el Rossinyol 

A Catalunya podrem trobar el rossinyol principalment a tota la meitat est del territori.

El fet que sigui un bolet que prolifera en diversos tipus de boscos, fa que el puguem anar a cercar a multitud de zones.

Al pirineu i pre-pirineu el trobarem principalment als boscos de pi i avetoses. Les zones de Riu de Cerdanya i boscos de Campelles són bons productors d’aquest bolet.

Baixant d’alçada, les fagedes del Montseny també en són bones productores tot i que haurem de buscar bé els trossos de bosc. Els alzinars i rouredes dels voltants de Viladrau també són zones molt productores de rossinyols.

Per la costa, tant al litoral com pre-litoral, haurem de buscar-los enmig de boscos de roure i alzina. Sectors del Montnegre, Corredor i més cap al nord, les Gavarres. Són zones especialment ideals per aquest bolet.

 

Possibles confusions amb el Rossinyol 

Rossinyols d'alzinaEl principal perill de confusió tòxica és amb la Gírgola d’olivera (Omphalotus olearius), aquesta està composada per làmines molt juntes, el seu peu és prim i uniforme i el color és més ataronjat. La seva carn és groga i elàstica. Creix formant petits ramells on hi ha nombrosos exemplars. Aquesta prolifera sobre les soques de l’olivera o també dels roures. Aquest bolet provoca greus quadres de gastroenteritis i diarrea, a més de provocar suors fredes i vertigen tot i que els negatius efectes, són de curta durada. 

Altres espècies susceptibles de confusió, però comestibles, poden ser el Fals Rossinyol (Hygrophoropsis aurantiaca), de color més ataronjat de carn groguenca.

El rossinyol també es pot confondre amb espècies de la mateixa família que també són comestibles, com el Cantharellus Friesii, que apareix únicament en frondoses de color taronja brillant i de forma més irregular. També el Cantharellus Amethysteus, un bon comestible de color menys cridaner, amb tons violetes al centre del barret i poc corrent.

  

El Rossinyol a la cuina 

Aquest bolet és molt saborós i gustós a la cuina. La seva carn de gust molt fi i perfumada. A causa de la seva consistència, és un bolet que necessita una cocció més llarga que altres bolets.

El podrem menjar simplement saltejat amb all i julivert, en truita, com acompanyament de carns o fins hi tot en cremes, podeu veure una recepta que tenim publicada a la web: crema de carbassa amb rossinyols. Els exemplars més petits es poden conservar en cru macerats amb vinagre i altres espècies.

El rossinyol és un bolet fàcil de conservar i es pot assecar. Molt valorat en algunes regions d’Europa on han tingut que desenvolupar normatives per la recol·lecció d’aquest bolet.

 

Rossinyols de pi

 

Sabeu més sobre el Rossinyol ?

Podeu compartir la vostra opinió afegint un comentari al peu d’aquest article o comentant el contingut en els fòrums de boletaires o difonent en xarxes socials.

 

  • Carles Gutiérrez Burniol

    D'origen Berguedà i boletaire des de ben petit per tradició familiar, amant dels boscos i muntanyenc d'alta muntanya. Intrigat per entendre el món dels bolets a través de totes les variables que hi intervenen. Defensor del medi natural i apassionat a l'olorar la terra mullada, visualitzar els colors de les estacions i respirar l'aire fresc i saludable de la muntanya.

    Impulsor del Blog de bolets i muntanya d'en siureny a http://siureny7.blogspot.com.es, publicador a Bolets.com i Catbolet.com
    facebook  |  Aquesta adreça de correu-e està protegida dels robots de spam.Necessites Javascript habilitat per veure-la. |  a G+

     

 

 

Més articles...